Coco + Rico = Cocorico

Hi han espectacles que, senzillament, s’han de veure i sentir. Perquè al escriure sobre ells, es perd la màgia o l’impacte visual que van tenir sobre nosaltres, els espectadors. N’hi han els que se semblen a un conte, explicats amb detalls, amb tendresa, amb moment de suspensió i amb finals feliços. N’hi han els que fan moooolt de riure i tota la sala explota a riallades. I n’hi han dels que n’aprens. Com a estudiant d’art dramàtic, et queda claríssim el concepte d’escolta en escena i com a espectador, notes la fluïdesa del que està passant i et deixes portar.

Aleshores, hi ha Cocorico. Al principi sembla el nom d’un joc o un sobrenom, però no ho es. Cocorico són Patrice Thibaud i Philippe Leygnac, dos francesos que juguen per una hora i vint minuts. Cocorico és un espectacle per aprendre a percebre el món amb filosofia i i humor, tal com declara Patrice Thibaud en el programa de sala. Canvien de protagonisme per torns, però el rol central és el mateix: el mim pallasso i el contorsionista/músic que no li deixa fer de les seves a l’altre. Semblen un pare amb el seu nen, o un germà gran que ha de vigilar el petit, o dos nens entremaliats, cadascú amb el seu caràcter ben definit.

Cocorico -  © Edinburgh Theatre Festival

Cocorico - © Edinburgh Theatre Festival

Tots dos comencen l’aventura, des d’una maleta, quan Patrice treu en Philippe, com si fós un ninot flexible com la goma. El que semblava estar en segon pla és, de fet, un crisàlide amb destí de papallona. Philippe està casi tot el temps “en contra” del que fa el seu company, el persegueix, li resisteix, toca el piano i la trompeta, canta amb una veu preciosa i nosaltres, des de les butaques, volem que la historia no pari mai.

Els gags i les histories són clàssiques: la Tour de France, quan Patrice supera a tots els candidats per metodes no molt ortodoxes, corren entre panels i juguen amb les ombres, Patrice intenta menjar un entrepà i seguir els focs artificials a la vegada i res no surt, els ànecs que es barallen i es fan petons, homenatge a Louis de Funes, a Chaplin…El que fa que tot surti de lo normal i ja après és la força i l’atenció d’aquests dos actors. Tot està planificat al mil•límetre, s’escolten, segueixen la proposta de l’altre, van al mateix ritme interior del silenci idoni, encara que fora tot va al 100%.

Per mi, Patrice i Philippe serien Coco i Rico, perquè només poden anar junts: Cocorico, i perquè PatriPhili no queda gaire eloqüent. Cocorico es una barreja d’històries còmiques o iròniques, que ens porten per la innocència, la picardia, fan lligam entre el mon dels petits i el dels grans, ens mostren que amb somriures i intel•ligència seriem més feliços i crearíem, potser, un món més agradable. Castigat ridendo mores…

PD – Aquest espectacle va guanyar el premi Herald Angels a l’any 2009 al Edinburgh Theatre Festival i han participat aquest any al Festival d’Avignon.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s