No la cançó perfecta – actuar no és perfecte, sino molt més…

Sempre ho he dit i ho seguiré dient: aixó d’actuar i fer teatre no té nom, no es pot expressar amb paraules i s’ha de viure al 100% en cada moment. Com ara abans d’ahir – una actuació de 24 minuts justos. És poc, no hi havien complicacions de direcció, casi sense escenografia (6 cubs i prou): musica, text, musica, text, text, musica…bastant senzill, no? Doncs, ho pot semblar, però no ho es.

És tot el contrari: complicat de trobar, pesat a vegades, repetitiu, pla…però per nosaltres, els actors, es converteix en graciós, enriquidor, en riallades als assajos, en descobriments personals, en estones compartides amb gent que estimes o aprecies i de la que n’aprens.

He mencionat els assajos. Sí, aquells dies quan caminem cap a un lloc que no coneixem. De fet, el camí tampoc és massa conegut. Però en aquesta recerca ens hi posem a fons, hi creiem i juguem contínuament a les cegues. Als assajos ens relaxem, baixem la respiració i aprenem a projectar la veu, ens fem massatges, diem el text, no parem de riure, ens encallem, oblidem les frases…De tot aquest embolic, al final surten 24 minuts.

Són 24 minuts pels quals s’han treballat unes quantes hores. Són els moments que estem a escena gaudint al màxim, jugant un altre cop, entre nosaltres i el públic, radiant una energia que només te la dona i neix de l’escenari. Per nosaltres és un miracle que podem fer riure, plorar o pensar d’una altre manera al públic. I és tant important, també, que el públic col•labori, que estigui amb tu i que et transmeti la seva energia. Evidentment, quan alguna cosa no funciona entre als actors i l’emoció no sorgeix, no donarem res a la sala i tampoc en rebrem res. Llei de teatre, de vida, de sentit comú…

Vam comunicar, realment, aquell dia. Als orígens, comunicar significa posar en comú. Aleshores, vam ser tots generosos i sincers. Vam jugar amb els barrets, vam escoltar els musics i vam ballar al ritme del swing, ens vam relaxar i vam donar-ho tot. I quina sensació després: de buit, d’alliberament, la necessitat de continuar moure’t i treure els restos d’energia que queden dintre, el somriure tonto….En general, continues molts dies amb aquest sentiments tan bonics i amb el cor ple de records i sensacions noves. Encara hi penso i trobo a faltar l’harmonia amb els altres: Helena, Hamish, Agustí, Cati, Natalia, Fran, Silvia, Cristina, Carme, Alberto, Aida. Gràcies.

Aquest espectacle es va representar el 20 d’octubre al Auditori Josep Viader (Casa de Cultura Girona) – No la cançó perfecta, dintre de la conferència Els llocs gironins de Vinyoli.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s