Intocable i la joie de vivre

S’havia cancel·lat un assaig de teatre i estava quasi contenta, perque no m’havia preparat lo suficient i tampoc tenia els ànims d’anar-hi. De cop, tenia el dijous vespre lliure, per fer algo per mi, cosa que no passa gaire sovint 😦 Feia dies que volia anar al cine. M’estaven recomanant The Artist, a mi em va agradar el trailer de My week with Marylin i tambe, en el fons, m’hagues agradat veure en George Clooney amb The Ides of March. Però, de cop, mirant la cartellera, he vist Intocable, he mirat el trailer i …COUP DE FOUDRE! Just abans de marxar, em diu una amiga que la fan al Truffaut, cosa encara millor, ja que no m’agraden gens les pel·lícules doblades.

No trobo aparcament i ja és tard i el de davant va molt lent 😦 Pfuah, només em passa a mi!! Per fi puc deixar el cotxe i pujo ràpid cap al Truffaut. Fa bastant que no hi vaig. Hi ha molta gent a fora, fumant, encara esperant que comenci. Perfecte, doncs! Em relaxo i entro. En dos minuts, ja havia començat.

Riures, molts de riures i rialles en la sala. Jo no em puc aguantar. La senyora del meu costat sembla ser dels espectadors més seriosos, ja que no para de girar i mirar-me quan exploto a carcajades 😀 Un wesh wesh (joves dels suburbis francesos) de Paris arriba a treballar per un ric tetraplégic, li ensenya a riure un altre cop, a fumar porros, a passejar amb el Masseratti a 180 km per hora i tantes altres històries que vieun plegats. No crec que tingui sentit que expliqui més de l’argument aquí, aquesta pel·licula s’ha de veure, amb el cor obert, amb tristesa, amb ganes, amb una ment lliure.

Les Intouchables

Les Intouchables

És una pel·licula que ens ensenya a tornar a ser vius, que tantes vegades ho oblidem, a viure plenament, sense buscar excuses ni trampes! Les beaux esprits se rencontrent, deia Voltaire. Aquests dos personatges s’havien de trobar, perquè expressen dos mons tant separats, però a l’hora tant propers. Perquè són una expressió de normalitat en mig del caos que estem vivint. Els detractors segurament dirán que està plena de clichés (el negre que busca el tercer depido per poder demanar l’atur, el tetraplègic que fa pena, la vida buida dels wesh wesh etc), però ho dic clarament i convençudíssima, que no ens hauríem de fixar en aixó. Olivier Nakache i Eric Toledano assumeixen tot el risc de caure en el cliché, però no ho fan, i aconssegueixen quedar-se amb tots nosaltres, donant-nos llum, aire fresc i ganes de tirar endavant. I demonstrant, un altre cop, que el joie de vivre va nèixer a França.

Desprès, anant cap a casa, vaig descobrir una magnolia preciosa, tota florida, a la Plaça Catalunya. Una noia plorant en un banc i una amiga que la consolava. Els bars plens de gent alegra. Arbres amb flors rosa al C/Sant Joan de la Salle. Volia fumar un cigarro i no tenia foc 🙂 Vaig arribar a casa més tranquila i somrient. L’art és l’única empremta que deixem de la nostra vida – Philippe, el personatge tetraplégic.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s