carpe diem

Avui s’ha mort un noi. Que no coneixia de res, pero que vivia al mateix edifici que jo. No se’l veia gaire pels passadissos, te’l trobaves molt poc. M’en recordo haver-lo vist un parell de vegades. Tenia com un petit somriure amagat, que no acabava de permetre’s traspassar al seu rostre. O potser es el meu cervell que ara esta projectant imatges per calmar-se un xic i trobar la serenor que aquell noi no havia passat desapercebut. 

Ara penso que mai mes em podre trobar aquells ulls blaus, amb el seu somriure amagat. I penso, com tantes altres vegades, que la vida es molt mes que injusta, es ingrata. I aleshores tant meravellosa i ofertant. Pero no sempre ens deixa gaudir-ne. O nosaltres sabem fer-ho molt malament. En tot aquest enrenou d’avui, d’ambulancies, de cotxes de mossos, de rostres desfigurats, de dolor, de confusio, d’impotencia, comenca a creure que la vida a vegades ens dona senyals. Per escarmentar, per recuperar els sentits perduts, per no deixar-se perdre, per conscienciar la realitat del voltant. O potser nomes son invencions meves, reaccions del meu cos i del meu cap per defensar-se davant el dolor i la feblesa. Prefereixo la primera opcio.

La llico d’avui, per molt dura que sigui la manera d’aprendre-la, es que Carpe Diem no son paraules buides, ni un refrany de vida. Es la realitat, es el present, es l’unic que tenim i que ens permet gaudir. Sovint es el que mes ens costa, el que ens fa por – perque viure al 100% i obrir-te a expressar lliurement el que sents moment a moment ha arribat a ser un risc que no sempre assumim. Tot i aixi, perque m’hi incloc, m’agradaria i m’esforcare que sigui el meu dia a dia a partir d’ara! 

Unes llagrimes cauen sobre les galtes. Intento aixugar-les i al mateix temps un somriure es comenca a dibuixar. Perque estic al meu llit, a punt per anar a dormir, mirant un programa que m’agrada i pensant en lo afortunada que soc.

PD – Quan he comencat a escriure, m’ha vingut al cap un poema d’en Joan Vinyoli – Abans que neixi l’alba. Poc despres, he fet una altre associacio, amb Viva la vida, de Coldplay! Enjoy 🙂

.<br /

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades 
per si tot d’una mor 
algú que estimes o llegeixes 
un vers o penses en el joc 
perdut

o bé, de nit, abans 

que neixi l’alba, algun lladruc 
esquinça el dur silenci.

I vénen els records 

de tantes culpes que no has 
mai expiat

i veus el derrotat 

exèrcit dels homes 
arrossegant els peus feixugament 
per les planúries fangoses 
sota la pluja, mentre xiulen 
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat 
i sempre el mal i la vergonya duren.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s