Agafar (te) de la mà

Els primers que ens agafen de la mà són els pares. Ens donen seguretat i són el nostre conector amb el món exterior. Ens agafen de la mà i ens ensenyen a caminar, a creuar el carrer, vigilen perquè no ens perdem…

Després segueixen els amics. Les nenes solem fer allò d’anar al lavabo acompanyades per la millor amiga. I de petites anem agafades de la mà. És clar, la mà esdevé el lligam que segella aquesta caminada juntes, on a vegades es comparteixen els secrets que marquen la trajectòria i la complicitat cap a l’adolescència.

Quan tens un novio per primer cop, el flirteig comença moltes vegades amb una mà agafada tímidament – eh, sóc aquí i sóc per tu i em moles molt i ara mateix et faria un super petó. I amb aquelles mans agafades, tot és més fàcil i més proper i els cossos passen a ser un i …es fa el miracle.

Situacions que parlen totes sobre confiança, sobre el plaer i l’alliberació de donar-te a l’altre, confiant el teu ésser. A les classes de teatre fèiem un exercici brutal que era tancar els ulls i deixar-nos portar pel company. Buf, quantes pors i tensions que tenim, com ens costa deixar-nos anar. Fins que no aconsegueixes que l’altre relaxi el braç i la mà, a vegades passa estona. És una llàstima que haguem perdut (o que se’ns hagi  anestesiat temporalment) aquesta capacitat.

Jo a tu t’agafaria de la mà per tantes raons! I crec que tancaria els ulls i em deixaria portar a on fos, com un exercici constant de donar-me’n i de donar-te (les meves) ales a tu. Per si no ho sabieu, la persona que porta al que te els ulls tancats, sol flipar un munt quan se n’adona de la responsabilitat i l’alegria que comporta!

T’agafaria de la mà perquè tens unes mans precioses, resseguiria el contorn de cada dit i et dibuixaria cors al palmell. De petita, amb els llapissos de cera, m’encantava resseguir el meu palmell a sobre del full en blanc…podríem fer un amb les mans dels dos, vols? Seria el garbuix més bonic mai vist.

M’agraden les teves mans al meu cabell i crec que a tu també. Un dia em vas agafar la mà i me la vas acaronar i no sabia perquè, però em va agradar. Ets molt tendre. Voldria acaronar-te les mans sempre, en tinc tantes ganes! Mirar-te als ulls i agafar-te les mans, com si en aquell instant no hi hagués ni pors, ni tensions, i ens descobríssim per primera vegada, tal i com som – uns cors nets.

T’agafaria de la mà per fer llargues passejades o per anar a veure aquesta lluna tan incandescent. A la platja millor, i si fa una mica de fred, voldria que m’abracessis per donar-me escalfor. I així agafats de la mà, parlaríem hores i minuts i segons, riuríem i faríem tonteries, el temps passaria i el somriure no marxaria de les cares ni del cor.

Perquè agafar a algú de la mà és molt més que el simple gest d’entrellaçar palmells, és una declaració de confiança, de sentiments purs, de cura, d’acceptar la proximitat de l’altre com a integrant del teu espai vital. Coses inefables que ens fan, de fet, humans i terrenals.

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s