this is for real

Jo parlo (o al menys parlava) en serio. Potser no m’he expressat gaire bé o no m’has entès a temps. Al principi em costava creure-m’ho i feia tonteries – et volia fer riure i cridar l’atenció. Què hi farem, sóc així, m’agrada muntar un espectacle (literalment) per la persona que em desperta l’interès. Més endavant, ja no va fer falta. Perquè, en realitat, sempre he tingut tota la teva atenció i em sentia còmode sense fer gaire res. Sentia complicitat. D’alguna estranya manera, em veia reflectida en la teva amagada timidesa i en el run run constant que m’oferies. Sempre he pensat que ets la versió masculina de mi.

Si he sabut fer-te arribar tots aquests inputs – aquí és on em perdo i donc voltes una i altra vegada, com si la ciclicitat fos la panacea. La teva (poc mostrada) fragilitat i el riure a carcajada limpia em diuen que la tendresa d’aquesta nena amb cor net ple d’il·lusions t’ha arribat. Però què n’has fet d’ella? Te l’has endut a la cova i l’has tancat com un tresor preuat? L’has fet records per poder somriure quan estàs preocupat? L’has abocat en el gat?

“There is no greater agony than bearing an untold story inside you” (no hi ha pena més gran que portar una història sense explicar dins teu). Fa nits i dies que em ronda aquesta cita (la ciclicitat em persegueix, està clar). M’encantaria escriure aquesta història que tinc a dins i compartir-la amb tu encara que sigui només l’escrit. Si després l’haguéssim de viure (tant de bo), seria intensa i tendra a l’hora, però ens hauríem d’agafar molt fort. Això sí, valdria la pena mil i una vegades.

“Yo mataré monstruos por ti, sólo tienes que avisar”, diu la cançó de Love of Lesbian. I com hauria de ser sinó, si el cor se m’accelera quan et veig en una rotonda, de cop, al capvespre? Si t’hagués fet llums, hauries parat? Ets l’única persona que m’ha deixat sense paraules (en el sentit literal de la paraula). Mira que és difícil, amb la verborrea que tinc. He fet tantes coses que mai m’havia atrevit, precisament per tu, per aquell impuls o intuïció, de que per tu tenia sentit. “When I don’t feel it, it’s pointless” (quan no ho sento, no té sentit), postula Sarah Kane.

Mira si n’he sentit de coses aquests mesos. Deu ser per això que et trobo a faltar, per això m’emociono de pensar-te, per això t’abraçaria fort (com molen les teves mega abraçades) i per això em quedaria arraulida amb tu en algun lloc d’aquest món. Lluny, a prop, de nit o de dia, tant és. Vull no fer res amb tu. Que és molt diferent de no vull fer res amb tu, s’entén, oi? Vull que escoltem el so del silenci junts. Per sentir-te, per descobrir-te, per fer tabula rasa i deixar lloc a totes les coses boniques que ara sé que et puc dir. Ara sóc forta. La més forta, com l’obra que vaig fer a 1er de Graduat (Strindberg, cosa seria, dramatisme…).

Però això meu amb tu és encara més fort. I crec que tot just ara ho penso, ho sento i ho escric. Per si mai em treuen la memòria (o simplement me la foto per l’AP7 i em quedo tonta), vull que ho puguis trobar i llegir. Si és que no t’ho hauré dit abans, que crec que sí. Per si ens passa alguna cosa als dos, que sàpiguen que una vegada va haver-hi una noia amb un cor net que desbordava de sentiments per un noi amb pestanyes llargues i cor tendre.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s