Petricor i la madeleine de Proust

Estic estirada bocaterrosa al llit, mirant d’alleujar el cansament del dia. Faig l’impossible per escriure correctament i acabar les frases del xat amb una amiga, abans d’anar a dormir. Ilusa de mi! Em renya i em fa anar a sopar alguna cosa. I així és com m’aixeco del llit i la son a fer punyetes. No hay mal que por bien no venga diuen, oi? Feia estona que tenia ganes d’escriure i en aixecar-me per anar a la cuina és el que va passar.

Per la porta entreoberta del balcó entra l’olor de la pluja. Em fascina. M’entra pels narius i em desperta. Volia dormir fins demà al matí i aquí estic, buscant la paraula de l’olor de la pluja sobre la terra seca. Petricor.  Curiosa, oi? La ment està hiper connectada. Acció-reacció. Pregunta-resposta. Aquí i ara-principi sine qua non del teatre. Si estàs en escena pensant quants ous posar a la truita per sopar, l’has pifiat. Doncs a la vida real, igual. Si la naturalesa t’ofereix olors sublims, no li pots donar prosaicament l’esquena per agafar el son. Algun ruixat de tant en tant ens treu de la letargia quotidiana i ens recorda que som aquí per deixar petjada. Que el present, per molt vulgar que pugui ser, és nostre i si aguditzem els sentits, el podríem viure plenament.

Les olors de la natura desperten, sacsegen i colpegen precisament perquè no es poden emmagatzemar. No hi ha flascons per guardar a la farmaciola i treure en cas de mareig, ni tampoc l’esperança del llançament d’una futura fragància, que projecti els desitjos no acomplerts. De petita volia inventar una manera per guardar l’olor del mar, perquè hi anava només un cop a l’estiu i ho trobava molt a faltar. Sort que no m’hi vaig posar, hagués privat la humanitat d’una de les poques coses que no es troben a Amazon o al xino de la cantonada.

La madeleine de Proust a l’abast de tothom.  Tu, quina olor triaries? Jo sempre voldria perdre’m en la misteriosa olor dels til·lers. Droga absoluta dels capvespres de primavera. No, no fumo coses verdes (bé, hiper esporàdicament). Diguem que el til·ler seria el meu opi casolà – els actors guanyem poc, pressupost reduït. Sempre he tingut ambicions de romàntica, serà per això (parlem del moviment literari, oi?).

Tornem al que ens ocupa avui (valgui la redundància). A l’avui que decidim com i si viure’l, a l’ara que ha passat fa una paraula, al poder que ens dóna estar atents. Ull! No concentrats, això és ensimismarse. Atents i connectats a nosaltres i al món, sentint la força bruta que batega dins nostre. O, al contrari, sentint que no som res. Que ens hem perdut fa temps, que deambulem sense mostrar-nos com som. Perquè en el fons, la desconnexió del present no és res més que posposar el jo, l’essència d’un mateix, l’ànima, que ja s’ha esmicolat o pateix d’anestèsia permanent. Pecat mortal, perquè és precisament el que ens fa humans i vius.

Si féssim més cas als estímuls sensorials i estiguéssim exprimint el present, potser feriríem menys. Els instants viscuts a mil són l’única opció cap al futur, o com a mínim cap a una idea mes enllà d’aquest vespre o d’escriure aquest article. Em torna a agafar una mica de son. Ara entra més fresquíbiris, tancaré la porta i em taparé amb la manta. Guardaré l’olor de la pluja als narius tant com pugui, sabent que només amb aquesta inhalació del present podré reafirmar-me constantment.

Que no se ocupe de ti el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.