Translations

courtesy of covid19 – article publicat el 6 d’abril 2020 en romanès

El divendres a la nit vaig veure Ingropati-ma pe dupa plinta (Enterreu-me darrere el sòcol), l’espectacle meravellós del Teatre Bulandra de Bucarest. No me’n recordava que al final (no és cap spoiler, perquè ja no està en cartellera, només la fèien online, cortesia de covid19, sic) “nevava” sobre el públic i, tot i la enorme tristor del moment, hi havia una màgia difícil de traduir en paraules. I es va produir el clic i vaig començar a plorar. Molt, amb sospirs, amb singlots, amb enyorança. Del teatre, de Bucarest, de la mare. Jo havia vist l’espectacle amb ella, ja feia uns anys. I la vaig trobar tant a faltar en aquell moment, que vaig haver de fer-li un audio per dir-li que tenia ganes d’anar al teatre amb ella. Em va dir, amb molta calma, que ja hi aniríem i que estigués tranquila. Es devia fer la forta, perquè en situacions així, sol ser molt més emotiva que jo.

El 2 d’abril tenia un bitllet a Bucarest, anava amb algunes tasques pràctiques concretes, però em fèien una il·lusió desmesurada totes les coses menys pràctiques, però d’una metafísica personal important: tornar a veure el Cismigiu en primavera (un dels parcs més bonics de Bucarest, que fa molt que no veig en flor), anar al teatre i potser enganxar Umbre (Ombres), que es va cancel·lar a l’hivern, anar a fer la ruta de les cafeteries i passejar pel Barri Vell, quedar amb les nenes (també coincidia amb una amiga que viu a Brusel.les), menjar la  súper pizza casolana de la meva mama, anar amb l’Alex i els nois de l’institut per fer una sorpresa a la nostra ex-tutora a classe …

A la merda lo concret, a la merda lo metafísic, perquè va arribar la covid19 i em vaig haver de quedar a Girona. Estic bé, gràcies, tinc de tot, tinc llevat :), tinc amics i fa sol. Però també se’m fa difícil estar tots els dies sola. Trobo a faltar les abraçades (el dia abans que tanquessin i decretéssin l’aïllament, em vaig trobar un bon amic i ens vam fer una gran abraçada i fa 3 setmanes que guardo aquest record al cor). Em costa no saber quan podré tornar a Rumania i veure als meus (no, no penso anar-hi en cotxe com fan molts inconscients…). Trobo a faltar els meus nens dels extra escolars de teatre, que me’ls estimo moltíssim i mai hagués imaginat que podria aprendre tant d’ells. Trobo a faltar actuar i em costa no saber quan podré tornar a fer-ho i em fa por pensar de què i com viuré.

Al mateix temps, crec que en aquests 3 setmanes he sigut més creativa que en els darrers 3 anys. He estat fent cardio, fitness i ioga amb una consciència digna del col.legi, al menys. He estat sense fer res i ho he gaudit. He iniciat la “campanya” d’una càpsula artístico-teatral cada dia i ho estic aconseguint. He descobert noves receptes i m’estan sortit de fàbula, he trobat la recepta del millor brownie del món i m’he posat a fregar  l’escala primera vegada, ja que la dona de neteja ja no passa (només som 3 veïnes, ens anirem tornant, es bien). No he llegit gaire, no és que no tingui llibres i ganes, però, amb tantes activitats online, ho he anat posposant, amb això no estic gaire contenta, la veritat. He descobert el tiktok, no sé si és gaire bo o no. Però sembla que tinc gràcia (la_kas). He gaudit de tots els moments de sol i m’han molestat la pluja i els dies freds, quan vaig haver de tornar a posar la calefacció.

Però el que més m’ha molestat, potser, és això del #eramosfelicesynolosabiamos. A mi que em perdonin, però jo em sentia feliç i valorava moltíssim les coses que tenia (i segueixo tenint). I passejava gairebé diàriament per aquesta ciutat que trobo tant bonica i no treia els ulls dels edificis i no deixava de meravellar-me cada dia, anava sovint a les tropecientas platges que tenim a 20 minuts en cotxe, respirava aquell aire de mar i sentia que podia morir-me allà mateix sense importar-me. Ah no, això de morir-me era sota d’un til.ler allà davant de la Planet, amb un gelat de la Bombonera a la mà (no és broma). Si no em donava temps d’escriure-ho, almenys pensava en una o dues coses per les quals  diàriament estava agraïda. Estava somrient, rient, cantant, ballant, trucant als meus amics, descansant, fent allò que m’agradava.

Per descomptat, tenia i tinc desitjos, aspiracions, com totes les persones, però per a les quals estava treballant i estava en una època molt maca a nivell professional. Aleshores, sí, em molesta, d’alguna manera, haver de pagar jo (i tots els altres com jo) perquè alguns se’n fotien de les boniques posades de sol a Calella, per exemple, o perquè no sabien valorar com és de fantàstic que en el teu pis petit vinguin 15 persones el dia del teu aniversari, que aneu una miqueta contents i que tu, com a cumpleanyera, començis a fer l’espagat amb el pastís a la mà i que ells et facin fotos. Aix.

A veure, què estava dient? Ah, sí, que vaig plorar molt el divendres. Però em va sentar bé. Després tenia una festa pel Houseparty. Vaig beure vi amb els amics, vaig escoltar música (també van posar la Dragostea din tei, que lo sepáis), vam ballar, vam fer fotos. I me’n vaig anar a dormir més calmada. Un dia més és un dia menys. Us desitjo molt d’amor. És l’única cosa que realment fa la diferència ara mateix i que ens pot salvar. Amor cap a  tu mateix, als pares, els amics, la parella, la professió, el món … qualsevol cosa. Però que sigui amor!